Espero “Walker”, Grands Jorases.

Hi ha vies que has mirat de fer des de fa molt de temps, algunes ja de petit eren els projectes de “quan sigui gran escalaré aquesta via” i arriba el dia en què la vida et diu, ” ves-hi!, ara és el moment”. Quan aquest dia arriba junt amb el company motivat, en Josep Esteve, has de dir que sí i estrènyer fort les dents per donar-ho tot.

Però també cal explicar algun divertit detall de com ens podem tirar de cap a projectes en certs moments inesperats. Imagineu que aneu a fer una “Barbacoa” en colla, hi ha força menjar i beure per descontat que no falta, quan un amic et diu la frase màgica de tants cops; que, escalarem?, tinc lliure, quan tu respons el de sempre,” som-hi, que vols fer?” és quan et cau un gerro d’aigua freda i encara no has tastat el vi… “La Walker!”.

Les alarmes salten i el teu cap comença a funcionar molt i molt ràpid, calcules els dies i mires al teu al voltant on hi ha alguns dels pesos pesants d’aquest esport just en aquell moment. Venga! i de cop ja h has fet, t’has embarcat en una aventura que recordaràs per molts anys i que donarà una bona empenta a l’estat d’ànim fluix d’aquest càlid estiu.

L’Espero Walker va ser escalat per R.Cassin, L.Esposito i U.Tizzoni l’agost de l’any 1938, una autèntica gesta i més pensant en com van afrontar aquesta escalada. La cordada va travessar el “Col du Geant 3.370m” i en arribar refugi del Requin van preguntar al guarda on era la Paret Nord de les Jorases, dues nits després el guarda veia les llums als bivacs de la part alta de l’esperó Walker i la tercera nit al cim de les Jorases.

Quan escales una via com aquesta, entra a formar part de la teva vida, penses en com van escalar aquells tres homes amb el material que disposaven a l’època i lo forts que havien de ser per dur a terme una escalada d’aquella dificultat i envergadura amb els mitjans de 1938. Admiració és l’única paraula que pot definir que sents durant tot el viatge a l’esperó nord de les Grans Jorases.

Sobre la via no podrem escriure res de nou, els llargs que sempre hem mirat a les fotos i tots aquells punts de la paret que sempre memoritzàvem, per si de cas un dia, El diedre Rebufat, el ràpel pendular, el diedre de noranta metres, la torre grisa i un llarg etc. de punts de la paret. El que et fa sentir una escalada així és plenitud!, si ja que durant molts anys hem somiat en vies com aquesta arreu del món i just ara i aquí, ets espectador en primera persona. Vas descobrint tots els secrets i passatges d’aquesta paret que fa tant de temps portes somiant.

Avui és un dia llarg, donaràs al màxim per poder gaudir del viatge a través d’aquest món de granet i arribar dalt. Vols sortir a fer un bivac tranquil després d’haver lluitat el 1200m. El company i tu amb un únic objectiu, sortir el més ràpid possible, cosa que ens dona tranquil·litat i seguretat en una aventura com aquesta. Així que el lligam i la compenetració fan que tot funcioni i fruïm del viatge llarg a llarg per aquest món on ens hem ficat.

Som dalt, amb temps per poder preparar un bon bivac al cim de les Jorases. Estem plens d’alegria, ja que ho desitjàvem, els sentiments són d’alegria i ara ens toca descansar per la baixada. Un cop aquí dalt toca una de la part més dures d’una ascensió com aquesta, la baixada!, perquè el cansament i el terreny complex de glaceres i seracs fa que mantinguem la tensió fins a arribar al Refugi Bocalatte. Una llarga caminada ens deixa a Val Ferret on esperem poder menjar i beure per celebrar aquest viatge on ens hem ficat.

Ara sí!, ja tenim un record propi d’aquesta paret, estem començant a sentir el cansament i l’alegria d’haver complert , per a mi, un somni molt antic. Ara cal recuperar i continuar fent el que més ens agrada, escalar muntanyes!

Com no pot faltar, dalt del cim un record pel pare, que ens ha deixat aquest començament d’estiu. Ell sempre es posava content quan jo li explicava les meves aventures, gràcies Paco!.

Translate »